Realitat Virtual al Lloro

El Lloro és una d’aquelles agulles que fan de Montserrat un lloc únic. Quan venim del nord i veiem la seva silueta no podem parar-nos de preguntar com s’aguanta? Qui l’ha posat allà?… I tot seguit ens envaeixen unes ganes incontrolables de pujar al seu cim. Hi ha diferent maneres de pujar al Lloro, des de la seva històrica via Normal, passant per la Cerdà o per la Iglésias-Casanovas. No obstant la manera més llarga de guanyar el cim és la via Realitat Virtual.

La via es pot dividir en dues parts ben diferenciades: el pedestal, on gaudirem d’una escalada interior i bàsicament en lliure i el Lloro, on progressarem en artificial i amb un ambient força espectacular. Cal dir que com la primera part de l’ascensió transcorre per una canal és molt poc recomanable anar-hi en períodes de pluges.

Aproximació:

Des de Can Maçana prenem el GR-172. Un cop passada la Cadireta d’Agulles prenem un corriol a mà dreta direcció al Coll d’Agulles. Al cap d’una estona trobarem un nou desviament, prenem el de l’esquerra (est) direcció Coll de Porc. Entre l’Escolanet i l’Asiàtica trobem un corriol, el prenem. Trobarem dues canals, hem d’anar a la de la dreta, on trobarem una reunió que ens marca l’inici de la via.

L1(IV+)

La via s’inicia a la canal de la dreta entre l’Escolanet i l’Asiàtica. Es tracta d’una escalada bàsicament en ramonage de no gaire dificultat i tampoc gaire penós. En un moment donat haurem de passar per sota d’un gran bloc encastat. La reunió és tot just després i és força còmoda. 30 metres.

L2(V+)

Sortim de la reunió per la dreta, de seguida ens enfilem per la xemeneia, ara en tècnica de diedre per superar un pas força fi i un xic desplomat. Un cop superat aquest tram sortim a un replà on fem reunió. Aquest llarg i els tres següents són bastant curts i es poden empalmar. 20 metres.

L3(V+)

Seguim amb la tònica del ramonage. En un moment donat la xemeneia es fa més ampla i ens convida a escalar en oposició de cames. Aquest últim tram és més delicat, sobretot per la pedra, que està força polida per l’aigua i no dona gaire confiança. 20 metres.

L4(V)

La sortida de la reunió torna a ser una mica fina, no tant per que l’escalada sigui difícil sinó perquè la roca no dona molta confiança (si ha plogut recentment aquest tram deu ser impracticable). Seguim avançant per la canal en tècnica de diedre o de xemeneia segons convingui fins a la reunió. 20 metres.

L5(V)

En aquesta tirada canvia la tònica de l’escalada i ens enfilem per una placa cosida d’assegurances en diagonal a l’esquerra. La placa es va redreçant fins arribar a la reunió que es fa en una còmoda lleixa. 20 metres.

L6(6a/Ae)

Ara ataquem una placa completament vertical, però amb roca de més qualitat. Tot i que diferents ressenyes marquen tot el llarg d’artificial, es pot escalar força bé en lliure fins que a mig llarg la paret comença a desplomar. A partir d’aquest punt passem a escalar en artificial, amb algun pas llarg. Al final arribem a un passamà per superar uns metres trencats fins la reunió. Aquest llarg és possible que es pugui fer tot en lliure. 35 metres.

L7(V+/Ae)

Sortim recte amunt per placa lleugerament tombada. Arribem a una lleixa i ataquem una nova placa totalment vertical. Escalem en artificial fins que ens obliga a sortir en lliure (V+) fins una petita baumeta. Aquest és el pas en lliure més obligat de tota la via. Un cop a la baumeta seguim recte amunt, ja per terreny més fàcil fins a la reunió, que és força còmoda. 25 metres.

L8(V/Ae)

Aquest és el llarg estrella de la via. Sortim de la reunió cap a un desplom. A partir d’aquest punt comença una llarga tirada d’artificial sobre una placa monolítica lleugerament desplomada. Hi ha passos llargs sobre l’últim esglaó de l’estrep. Superem un segon desplom abans de sortir en lliure (V) fins a la reunió. 35 metres.

L9(IV/Ae)

La darrera tirada també és força estètica. Sortim en lliure fins col·locar-nos just sota el sostre que forma el bec del Lloro. Superem el sostre amb passos gens forçats fins poder sortir en lliure (IV) i arribar a la darrera reunió. 25 metres.

Descens

Un ràpel de 60 metres per la cara oest. Prenem el camí de Frares (direcció oest) marcat amb pintura blava. A l’alçada de l’Agulla Sense Nom ens desviem cap al nord cap al coll d’Agulles. Baixem pel camí fins trobar el segon desviament que hem pres durant l’aproximació.

El que més m’ha agradat:

• L’aspecte monolític del vuitè llarg .
• El sostre de la novena tirada, fàcil, però amb molt ambient.
• La via et deixa un bon regust de boca.

El que no m’ha agradat tant:

• La primera part, al ser interior, resta ambient a la via.
• Trams de roca discreta, sobretot a la primera meitat de la via.